Vegetació al Montsant

Pi Cugat

El paisatge vegetal de Montsant es compon d’una la vegetació mediterrània, amb una certa influència submediterrània i eurosiberiana. La vegetació potencial es reparteix entre els dominis de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) i el carrascar (Quercetum rotundifoliae), que predominen en la major part de l’espai, i el de la roureda seca de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae), que apareix als fondals més humits i als nivells superiors de la serra. Quan és ben constituït, l’alzinar presenta un estrat arbori dens d’alzina (Quercus ilex) que allotja un bon nombre d’arbusts i lianes que el fan gairebé impenetrable. Algunes d’aquestes espècies serien el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), el fals aladern (Phyllirea latifolia ssp latifolia), el galzeran (Ruscus aculeatus), l’esparreguera boscana (Asparagus acutifolius), el lligabosc (Lonicera implexa), i la vidiella (Clematis flammula). L’estrat herbaci és pobre, amb espècies com la falzia de bosc (Asplenium onopteris) i la violeta (Viola alba). En indrets frescals i obagues, també és característica la presència del boix (Buxus sempervirens), el corniguer (Amelanchier ovalis), l’olivereta (Ligustrum vulgare), la moixera (Sorbus aria), i el marcòlic vermell (Lilium martagon). En llocs quelcom degradats es distingueix un estrat arbori baix i discontinu, amb abundància d’arboç (Arbutus unedo), de mata (Pistacia lentiscus) i de moltes espècies pròpies dels indrets oberts.

Les rouredes són escasses a Montsant, formen petites clapes enmig de les pinedes conformant boscos mixtes. A més del roure de fulla petita (Quercus faginea) i del martinenc (Q. pubescens i Q. x cerrioides), s’hi troba el pi roig (Pinus sylvestris) i pi carrasser (Pinus nigra ssp salzmanii). En aquests boscos hi ha altres caducifolis com l’auró (Acer opalus ssp granatense), l’auró negre (Acer monspessulanum), i l’avellaner (Corylus avellana) que pigallen el forest de les obagues i barrancs frescals, i són especialment visibles a la tardor, quan les fulles es tenyeixen de color groc i vermell.

En el paisatge actual les comunitats climàtiques són sovint substituïdes per pinedes de pi blanc a les parts baixes o de pi roig i pinassa a les àrees més enlairades, així com d’altres comunitats secundàries o permanents d’indrets especials: brolles calcícoles (Erico-Thymelaeetum tinctoriae i Genisto-Cistetum clusii), garrigues (Quercetum cocciferae), boixedes (Violo-Quercetum fagineae buxetosum), joncedes (Brachypodio-Aphyllanhetum i Salvio-Aphyllanthetum), prats secs (Thero-Brachypodion), etc.

La garriga és el matollar més dens i compacte. En condicions naturals forma el mantell marginal de l’alzinar als indrets secs. Les espècies més abundants són el coscoll (Quercus coccifera), la mata (Pistacia lentiscus), el matapoll (Daphne gnidium), la rogeta (Rubia peregrina), l’arítjol (Smilax aspera), la lleteresa gran (Euforbia characias), i el fenàs (Brachypodium retusum). La brolla de romer i bruc d’hivern és una de les formacions vegetals més esteses de les terres mediterrànies, també present dins del Parc. La majoria de les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) es troben recobrint brolles d’aquest tipus. La comunitat es caracteritza per arbusts com el romer (Rosmarinus officinalis), la brufalaga (Thymelaea tinctoria), el cepell o bruc d’hivern (Erica multiflora), l’estepa blanca (Cistus albidus), la farigola o timó (Thymus vulgaris), l’espígol (Lavandula latifolia), la botja raspallera (Dorycnium pentaphyllum), la botja groga (Bupleurum fruticescens), i encara d’altres. Les plantes del matollar que creixen en els indrets secs i rocosos de les carenes tenen sovint l’aspecte de coixinet, com a resposta a l’acció del fort vent que hi bufa. A més de l’eriçó (Erinacea anthyllis), el càrex (Carex humilis), el timó groc (Teucrium polium ssp aureum), l’herba rodona (Koeleria vallesana), i la vulnerària (Anthyllis vulneraria ssp font-queri), en llocs més arrecerats hi són freqüents el boix (Buxus sempervirens), la sivina (Juniperus phoenicea), el ginebró (Juniperus oxycedrus) i la boixerola (Arctostaphyllos uva-ursi var crassifolius). La bardissa és una bosquina densa i punxosa que forma la vorada dels boscos humits i que ocupa també el fons de barrancs on ha desaparegut el bosc de ribera. En són espècies característiques l' albaltrer (Rubus ulmifolius), el raudor (Coriaria myrtifolia), l’arç blanc (Crataegus monogyna), l’aranyoner (Prunus spinosa), així com diversos rosers (Rosa sp).

Els fondals humits i els riberals destaquen per sostenir algunes comunitats extramediterrànies com fragments de roures desde roure martinenc, bosquines de teixos o incipients boscos de ribera. L’albereda és el bosc de ribera més comú, i ocupa els indrets poc inundables. El conformen arbres com l’alber (Populus alba), el xop (Populus nigra) i el freixe (Fraxinus angustifolia). El sotabosc és ocupat per albaltrers (Rubus ulmifolius), i plantes reptants o herbàcies, com ara la vinca (Vinca difformis), l’heura (Hedera helix), o la cua de cavall (Equisetum ramosissimum). La salzeda és un bosc de ribera que ocupa indrets freqüentment inundables. Els salzes (Salix alba, S.atrocinerea, S.elaeagnos, S.purpurea, S.fragilis) recobreixen un sotabosc d’arbustos baixos i herbes, com ara albaltrers, llúpols (Humulus lupulus) o menta borda (Mentha suaveolens). Els canyissars estan formats per espècies que arrelen en ribes inundades i poc profundes, com el canyís (Phragmites australis), la boga (Typha angustifolia) o la jonca (Scirpus maritimus). Els herbassars se situen per darrera dels canyissars, i són comunitats d’herbes altes composats per espècies com el malví (Althaea officinalis), la salicària (Lythrum salicaria), la matajaia (Epilobium hirsutum), o la paradella (Rumex conglomeratus) entre d’altres. Darrera els herbassars s’assenten les jonqueres, en les que cal destacar diferents espècies de joncs i jonquines (Juncus, Carex, Scirpus), herbes com les mentes borda i boscana (Mentha suaveolens, M.longifolia) o la botja d’aigua (Dorycnium rectum), i d’altres, com plantes reptants i gramínies.

La gran extensió dels rocams singularitzen aquest espai, ric en elements propis d’aquesta mena d’ambients, com les comunitats de poniol fruticós (Melico-Saturejetum fruticosae) o de salze de cingle (Hieracio-Salicetum tarraconensis), la vegetació casmofítica dels replans i fissures dels cingles (Polypodio-Saxifragetum corbariensis) o les brolles d’eriçó (Erinaceo-Anthyllidetum montanae), entre altres. Les parets dels penya-segats i del rocam acullen a una sèrie d’espècies vegetals que arrelen directament a la pedra, aprofitant alguna de les múltiples escletxes de la roca calcària. Aquesta vegetació està representada per diverses espècies herbàcies, entre les que es poden assenyalar la lluqueta de roca (Globularia repens), el te de soqueta (Pontentilla caulescens), el xuclamel de roca (Lonicera pyrenaica), l’herba del nord (Saxifraga corbariensis), la falguereta de cingle (Asplenium fontanum), el púdol de roca (Rhamnus pumilus), el poniol (Satureja fruticosa), el malví (Lavatera maritima), la mèlica (Melica minuta), la polígala rupestre (Polygala rupestris), el te de roca (Jasonia saxatilis), l’herba freixurera (Sarcocapnos enneaphyla), la linària de cingle (Linaria origanofolia ssp cadevalli), l’arròs de pobre (Sedum sediforme), etc. Quant l’aigua regalima pel rocam carbonatat apareix la capil.lera (Adiantum capillus-veneris), el setge blau (Trachelium caeruleum), l’enciamet de la Mare de Déu (Samolus valerandi), i molses com Eucladium verticillatum. En els pedregars i codolars podem trobar, entre d’altres, el viliandre (Laserpitium gallicum), el fonoll de porc (Peucedanum officinale ssp stenocarpum), l’herba de les llunetes (Biscutella laevigata), l’andianeta (Centranthus angustifolius) i la lleteresa endèmica (Euphorbia nevadensis ssp aragonensis).

Així mateix, el peu de la muntanya, especialment al domini dels carrascar, presenta algunes introgresions d’elements de caràcter continental estèpic, com per exemple la bardissa de coralet (Berberidetum aragonense) o algunes comunitats de matollars clars o de petits teròfits, molt rics en espècies de la terra baixa continental catalano-aragonesa (Thymus loscosii, Euphorbia minuta, etc.).