Vinyes grimpadores

L’orografia del Priorat no és amable. Un terreny accidentat, de barrancades que tallen l’alè, format per petites valls envoltades de turons de diversa alçada, que al seu temps conformen un amfiteatre protegit per serralades que l’aïllen de les comarques veïnes.

El Priorat dels costers és una terra poc domesticada, on els ceps s’arrapen amb força als vessants de la muntanya amb les seves soques caragolades pel pas del temps. Són vinyes velles les què trobem en aquests espais de difícil accés, on la mecanització és impossible i tot passa per la mà de l’home.

En altres costers menys difícils, l’home ha intervingut aquest paisatge per mitjà de bancals que s’enfilen muntanya amunt i que modelen el seu perfil com si es tractés d’una piràmide esglaonada. Feixes estretes on amb prou feines hi passa un petit tractor. Els bancals antigament es remataven amb murs de pedra seca, que tenien la doble funció de contenir la terra mentre s’aprofitava per despedregar el tros on s’havia de plantar. Una feina feixuga, que requeria mans destres i expertes, de la qual avui dia ens en queden testimonis per tot arreu, fins i tot en mig del bosc, en trossos on ja no s’hi cultiva, engolits per la vegetació.

Les terrasses modernes solen lluir vinyes joves, vigoroses, sovint conduïdes per fils de ferro, el que es coneix com emparrat. Bancals on es facilita el treball del pagès.

Petites plantacions que, juntament amb oliveres, ametllers i avellaners, conformen un veritable mosaic que transmet, com enlloc més, l’autèntic paisatge agrari de la muntanya mediterrània.